 |
|
|
|||||||||||||||||||||||||||||||
 |
|||||||||||||||||||||||||||||||||
 |
|||||||||||||||||||||||||||||||||
|
Les referències més antigues sobre l’obtenció i l’elaboració del vidre es troben en tauletes cuneïformes procedents de Mesopotàmia, datades al s. XVII aC. Les tècniques de fabricació que s’utilitzaven en els primers temps, condicionaven les formes i la mida de les peces obtingudes. El vidre era un element escàs i costós i, la utilització, en quedava limitada a ornaments personals, petits contenidors i a elements de decoració.
La popularització del vidre A l’època romana, en concret a mitjan del s. I aC i a l’àrea siriopalestina, es va desenvolupar una nova tècnica per fabricar peces de vidre: el bufat. Aquest procediment permetia produir objectes amb molta rapidesa, multiplicar la varietat de formes i aconseguir peces de dimensions més grans. Els objectes de vidre, fins llavors restringits a una elit, es van abaratir i van estar a l’abast de totes les classes socials.
L’evolució dels models Amb les invasions dels pobles bàrbars, a final del s. IV i durant el s. V dC, va desaparèixer la unitat que el món romà mostrava a totes les províncies de l’Imperi, tant tecnològicament com ornamentalment. La producció del vidre no es va interrompre però la ruptura de les comunicacions terrestres i marítimes va limitar-ne l’intercanvi comercial i cultural. Cada regió va personalitzar els seus productes, fet que va suposar una major diversitat de formes i de decoracions.
|
|||||||||||||||||||||||||||||||||
