L’aigua a casa AnteriorSegüent

“Al mig hi ha una font de marbre, que esquitxa els arbres al seu voltant...

A la cantonada de la columnata hi ha un gran dormitori, tot just davant del menjador. Algunes de les finestres s’obren a la terrassa i d’altres al prat, mentre que a sota i davant d’elles hi ha una piscina bellament ornamentada, que ofereix –simultàniament- dos plaers: la seva aparença i l’agradable so de l’aigua que cau en suau cascada i que forma una abundant escuma blanca en topar amb el marbre.

... Després de passar per un llarg i encantador tocador, que forma part del bany, s’entra al saló per refrescar-se, que compta amb un bany de bones dimensions, situat a l’ombra. Si es necessita més espai per nedar, o bé aigua calenta, hi ha una altra piscina al pati gran, amb un pou d’aigua per tonificar-se, un cop cansats de tanta aigua calenta.”

Plini, (Llibre II, epístola 17)

L’ús privat de l’aigua, més discret, no va ser objecte d’especial preocupació per part dels autors clàssics. Tampoc les estructures associades a aquest ús van tenir, en general, el caràcter monumental de les obres públiques. Tot això fa que en tinguem un coneixement menys profund i més dispers en un àmbit que, a més a més, presenta una gran diversitat. En funció del tipus de residència, de la seva localització, del prestigi social o econòmic dels propietaris i d’altres factors el paper de l’aigua varia substancialment.

Les residències unifamiliars (domus) s’articulen al voltant d’espais interiors descoberts (atri o peristil) on l’aigua hi té una significació especial. Les més sumptuoses comptaven amb banys privats, i jardins decorats amb fonts i estanys, on el moviment i la remor de l’aigua creaven una ambientació particular. Un consum elevat - al que s’ha d’afegir l’aigua per beure i la usada en la neteja - que requeria solucions diverses: pous, cisternes o, més rarament, la connexió a la xarxa pública. Per reduir la despesa d’aigua la distribució estava ordenada de tal manera que afavoria la seva reutilització. Així, per exemple, les aigües sobrants dels banys podien canalitzar-se cap a les latrines o els jardins.

La majoria dels ciutadans, però, residien en apartaments ubicats a les insulae (blocs d’habitatges) i no disposaven d’aigua corrent. Per aprovisionar-se calia, doncs, anar a alguna de les nombroses fonts públiques distribuïdes per la trama viària i, per banyar-se, acudien a les termes públiques.

Funcions essencials de l’aigua, com la de beure i cuinar, no mostren diferències tant marcades en funció del prestigi social de l’habitatge. A les taules romanes es bevia aigua, preferentment tèbia o calenta, amb infusions d’herbes aromàtiques. També el vi, massa espès per a consumir-lo sol, es rebaixava amb aigua tèbia per millorar el seu gust i fer-lo més digestiu. Pel que fa a la cuina, en moltes receptes s’emprava l’aigua per bullir els aliments abans de condimentar-los. Altres funcions domèstiques de l’aigua són la neteja de la casa, el rentat de la roba i l’higiene personal. Pel que fa a la roba, la manca de detergents obligava a un gran consum d’aigua que probablement afavoriria el negoci de bugaderies i tintoreries.