La societat romana utilitzarà l’aigua per la subsistència però també per l’esbarjo i el plaer. Els banys públics i privats, o els jardins que s’obrien per tota l’urbs i a l’interior de les domus més benestants, en serien un bon exemple.

Tot aquest ampli conjunt de necessitats exigeixen un subministrament d’aigua abundant i constant, unes condicions que no poden dependre de la irregularitat de la pluja o dels punts d’aigua més propers. D’aquesta manera, la conducció de les aigües fins als punts de demanda esdevé un element bàsic per garantir un subministrament adequat i ordenat en funció d’unes necessitats que si bé són principalment de caràcter públic, també han de cobrir el sector privat.

De la utilització de l’aigua en la cultura romana en són bona prova tant les obres d’infrastructura construïdes, com els objectes de cultura material, que apareixen en les excavacions arqueològiques. Les obres clàssiques dedicades específicament a aquesta temàtica -com el Llibre VIII de Vitrubi de la seva De Architectura o el De Aquaeductu Urbis Romae de Frontí-, complementen aquesta informació. Les referències contingudes en altra mena de textos llatins com són, obres teatrals, poesia o textos jurídics, ens aporten tanmateix, dades referents a les costums o necessitats, impossibles d’esbrinar a partir de la documentació arqueològica.