A l'entrada de l'edat moderna, Tarragona presentava una singular trama urbana forjada al llarg de l’època medieval sobre les restes de les monumentals edificacions de la ciutat romana.

La major part dels aproximadament quatre mil habitants que tenia a mitjan segle XVI ocupaven les poc més de 20 hectàrees del que fou, en època romana, la gran àrea pública i monumental de la part alta (recinte de culte, plaça de representació i circ). La ciutat romana pròpiament dita, que s’havia estès pel vessant meridional, entre la façana del circ i el port, era en aquest moment un espai d’ús preferentment agrícola (vinya i secà). Més enllà del nucli emmurallat de la part alta trobem santuaris extraurbans, obres aïllades de fortificació i una reduïda concentració de botigues i magatzems al voltant del port.

La Tarragona de mitjan segle XVI no era, doncs, gaire distinta de la que s’havia definit a finals del segle XIV amb la construcció de la “Muralleta”, eixample meridional que incorporava el “Corral” (l’antic circ romà) al perímetre emmurallat. És el moment previ al programa d’edificacions religioses impulsat pels anomenats arquebisbes tridentins que, a finals del segle XVI i inicis del XVII, va motivar una nova ampliació del recinte murari fins, aproximadament, l’actual Rambla Nova.

La ciutat cinccentista s’adaptava a la distribució en terrasses sorgida en època romana. La terrassa superior era ocupada per l’Església, senyor jurisdiccional, juntament amb el rei, de la ciutat i Camp de Tarragona. La catedral presidia un extens complex eclesiàstic on es concentraven les residències de les dignitats eclesiàstiques (palau de l’arquebisbe, antigament castell del Paborde, i castell del Patriarca, abans castell de l’arquebisbe), les oficines de l'administració i equipaments com l’hospital, les escoles, l’asil d'orfes, el fossar, etc. A l’est d'aquesta àrea es disposaven, de nord a sud, l’escorxador, els corrals de bestiar, les carnisseries i peixateria públiques (sota el palau del Patriarca) i la petita església de Sant Llorenç.

El pla central, ocupat en època romana per la gran plaça de representació del Fòrum Provincial, presentvaa una trama urbana regular, molt distinta de la típica medieval, on destacaven el pes del rei, les oficines del veguer reial i la casa de la ciutat, tots ells situats al carrer Major. A l’est d’aquest carrer, veritable eix vertebrador del sector, s'hi trobaven edificis com el castell del Rei, alçat sobre la torre romana que tancava l'angle sud-oriental del Fòrum Provincial. A l’oest es trobaven l’església de Sant Miquel i el pes de la farina.

Al Corral, considerat un raval tot i trobar-se dins el recinte emmurallat, les restes monumentals del circ romà formaven un paratge on predominaven els horts i jardins, entre amuntegaments de pedres aptes per a servir de material de construcció. Dues edificacions singularitzen aquest espai: el pou construït en el segle XIV, origen del nom actual de la plaça, i el convent de l’orde dels franciscans, alçat a l'extrem occidental sobre les restes del que havien estat les carceres de l’antic circ.

Encara que els estaments socials convivien barrejats en el conjunt urbà, tendien a agrupar-se segons l'estament o l'activitat. Carrers com els de la Corderia, de les Cuirateries, de la Merceria, dels Calderers, etc, són topònims derivats d'oficis que es devien concentrar en aquests sectors. El carrer dels Cavallers indica, sens dubte, la clase social que hi predominava. Als carrers principals –Major, de la Merceria, de la Nau, etc–, s’agrupaven el comerç, els depatxos professionals i les notaries. Sembla que els pescadors se situarien a l'entorn del portal de Sant Antoni, mentre els pagesos ho farien a la rodalia de la plaça de Sant Miquel. El Corral, poc poblat, s'animava amb la presència d'hostals, cases de joc i bordells.

A mitjan segle XVI, una relativa millora econòmica va permetre la creació d'un nou impost, que havia de servir per a amortitzar el deute que tenia la ciutat des del 1465. Vint anys més tard, el deute estava gairebé liquidat i començava un cicle econòmic favorable que s'estendria des del 1570 al 1610.

Aquesta situació favorable va permetre impulsar una notable activitat urbanística, concretada en la construcció d’edificis religiosos com el seminari, la universitat, el nou hospital, l'església i la casa del noviciat dels jesuïtes, l'església de Santa Clara, els nous convents dels trinitaris, dels caputxins i de l'orde de sant Agustí, etc. Els arquebisbes Gaspar Cervantes i Antoni Agustí –que havien participat en el Concili de Trento– van impulsar alguns d'aquests projectes, en aplicació del moviment contrareformista i seguint les directrius de Felip II, comptant, però, amb la contribució econòmica municipal.

Aquesta proliferació d’edificacions fora muralles, localitzades majoritàriament al davant de la “Muralleta”, va comportar la construcció d'una nova línia de fortificacions –origen de l’actual Rambla Nova– que estenia cap el sud el perímetre emmurallat de la ciutat. Al port es continuaven els treballs per finalitzar la construcció del nou moll, iniciada a finals del segle XV, que venia a substituir la malmesa escullera romana.