Remite su scriuir a la ruyna,
Quen parte quanta fuiste bien declara
Dexandote memoria de diuina.
(Sonet de Lluís Pons d’Icart dedicat a Tarragona)

Fins el segle XX, Tarragona no torna a recuperar l’extensió urbana de Tarraco, capital de la Hispània Citerior. És aquesta esplendor perduda el que Pons d’Icart pretén rescatar de l’oblit usant com a principals arguments les referències en textos clàssics i contemporanis i, especialment, la descripció dels molts vestigis de Tàrraco encara visibles en el segle XVI. És, precisament, en aquest segon aspecte on rau la singularitat i vigència de l’obra de Pons d’Icart. Ell ens ha transmès el testimoni de ruïnes de la ciutat antiga que, en molts casos, van anar desapareixent sense deixar altra constància.

Serà bé donques dexar memòria de las cosas més principals que
vuy alguns vestigis se mòstran de aquesta famosa, populosa
olim he insigne ciutat de Tarragona, la qual és estada una de las
majors ciutats de Spanya en obras, edificis, potèntia y riquesas
singulars ...
(Llibre de les grandeses, fol. 3r)

Una de les principals aportacions de Pons d’Icart és la descripció del perímetre urbà de Tàrraco, molt superior als límits de la ciutat coetània. És per això que fixa la seva atenció en la descripció de les muralles de la part baixa (“muralla vella”) de la ciutat romana, la que encerclaria l’àrea residencial que s’estenia entre el circ i el port. Menys atenció dedica a les muralles que envolten la part alta (“la muralla que vuy és”) que, juntament, amb la “muralla vella”, d’idèntiques característiques constructives, definirien els límits emmurallats de la ciutat romana.

Pons d’Icart identifica topogràficament els recintes i edificis més destacats de la ciutat romana: circ, palau d’August, fòrum, port, l’amfiteatre (que confon amb el teatre), fortaleses, temples, aqüeductes, etc. Certament les seves interpretacions van ser, en alguns casos, desencertades però fins i tot aquestes són útils per la descripció. Unes descripcions que actualment poden semblar imprecises o críptiques per la desaparició de molts dels elements referencials existents en el segle XVI.