Sovint, quan parlem del concepte de “Renaixement”, l’imaginari ens porta a una època i a un entorn en què la cultura i l’art clàssics –considerats de manera quasi abstracta– ocupen la pràctica totalitat de l’interès i de la sensibilitat de la societat culta del moment. Es tracta, sens dubte, d’una percepció excessivament estereotipada –esteticista i iconogràfica– d’una realitat de vegades més historicista, que –a més– es pot concretar en territoris i ciutats allunyats dels epicentres culturals de l’època.

En el cas de la Tarragona romana, els primers intents –sòlids– d’interpretació arrenquen, també, d’aquest moment i d’aquestes circumstàncies: erudits que, malgrat haver de començar pràcticament de zero, afronten el repte d’intentar situar en el lloc que els correspon les peces d’un passat que es fa present en la seva ciutat i en el territori que els és proper i propi. En aquestes circumstàncies, en la Tarragona del segle XVI van confluir dos personatges que, en diferents i complementaris formats, van saber descriure el panorama que oferia la ciutat en aquella època anterior a les dràstiques reformes urbanístiques posteriors i, per tant, conservant amb força puritat les traces de la que havia estat una de les més importants ciutats romanes de l’occident de la Mediterrània. L’un, Lluís Ponçs d’Icart, advocat i erudit, originari de Tarragona. L’altre, Anton Van den Wyngaerde, pintor especialitzat en vistes urbanes, flamenc.

Lluís Pons d’Icart va ser, sens dubte, una de les personalitats més interessants de la Tarragona del segle XVI. La seva obra més coneguda, el Libro de las grandezas de Tarragona editat a Lleida l’any 1572, representa la primera aproximació arqueològica a la Tarragona romana a través del recull i la descripció dels monuments i els materials que ell va poder veure en la seva època.

Anton Van den Wyngaerde es va desplaçar a la Península ibèrica, com a pintor de la cort de Felip II, amb l’objectiu de realitzar un inventari pictòric de les principals ciutats i punts fortificats del regne. El pintor va visitar la corona catalanoaragonesa l’any 1563, en un itinerari que va incloure –entre d’altres ciutats– Tarragona, on va conèixer Pons d’Icart. Fruit d’aquesta feliç coincidència, l’obra d’ambdós personatges –literària la de Pons d’Icart, gràfica la de Van den Wyngaerde– presenta importants punts de complementació.

El Renaixement de Tàrraco, 1563: Lluís Pons d’Icart i Anton Van den Wyngaerde vol ser, doncs, una aproximació a la redescoberta de la ciutat de Tàrraco i un reconeixement als qui ho van fer possible.