Des de la seva fundació a finals del segle III aC, Tàrraco va esdevenir la porta d’entrada de Roma a la Península Ibèrica. Des d’aleshores, els destins d’ambdues ciutats han estat lligats, primer sota la forma de domini i després com a referent cultural, religiós i ideològic. Durant gairebé set segles, Tàrraco va exercir el paper d’enclavament militar – veritable cap de pont dels exèrcits romans a la península–, capital de la Hispania Citerior a partir d’August i darrer territori hispànic en mans de l’Imperi romà d’occident.

La voluntat de convertir Tàrraco –i les altres ciutats romanes– en una imatge de Roma (simulacra Romae) es tradueix arquitectònicament en grans projectes d’ordenació i monumentalització de la trama urbana definida a finals del segle II aC amb la construcció de les muralles. L’exemple més destacat d’aquest procés és, sens dubte, la transformació urbanística del cim del turó tarragoní entre finals del segle I i inicis del II dC, on aprofitant el pendent i ordenats en terrasses es disposen el recinte de culte, la gran plaça de representació i el circ, un excepcional conjunt públic destinat a celebrar la grandesa de Roma.

També a imatge de Roma, el paisatge urbà de la Tàrraco imperial es va anar transformant per adaptar-se a la realitat de les ciutats de l’Europa medieval. No serà fins al segle XVI, en el context de l’efervescència cultural que impregna el Renaixement, quan s’iniciarà el procés de recuperació de la imatge de Tàrraco intuïda en les restes conservades. Els dibuixos d’A. Van den Wyngaerde i les descripcions de Ll. Pons d’Icart de monuments arquitectònics, inscripcions i estàtues donaran forma a una primera proposta de ciutat romana. En el segle XIX, dibuixants com A. de Laborde i historiadors com B. Hernàndez Sanahuja contribueixen decisivament a conformar la imatge de la romanitat de Tarragona prèvia al desenvolupament, al llarg del segle XX, de l’arqueologia estratigràfica.