Quan hi arribaren els espanyols al segle XVI, l’àrea maia es trobava formada per tot un seguit de petites unitats polítiques. La manca d’un poder centralitzat dificultà molt la seva conquesta, que es perllongà fins a la darreria del segle XVII.

La pràctica absència de metalls preciosos, la diversitat del clima i les dificultats de comunicació terreste, juntament amb la forta tradició cultural indígena, són els trets que marquen el desenvolupament de la zona des de la seva desigual conquesta segons les zones fins a la independència.

La lluita entre els maies i els representants de la Corona (funcionaris, frares i propietaris particulars) determinà l’inici d’un procés de marginalitat dels indígenes des del inicis de la colònia fins avui, materialitzat en la pèrdua progressiva de les terres, la transformació en mà d’obra semiesclava i la lluita en contra de les seves tradicions i formes de vida. Tot i això, el grau de resistència en les zones rurals es fa palès en la pervivència de diverses variants de llengua maia, la manera de construir les cases, determinats ritus religiosos i molts estris d’origen prehispànic que encara es fan servir. A les zones urbanes, la població blanca i mestissa controla gairebé tota l’activitat social, econòmica i cultural.