La romanització dels Pirineus

El ple control romà sobre els territoris pirinencs no es va produir fins a l’època d’August, amb un cert endarreriment, doncs, en relació al de la resta d’His pània i de les Gàl·lies.
A partir d’aquell moment, però, les valls pirinenques entren de ple en la planificació estratègica de la nova organització territorial de l’Im peri, desplegant-s’hi els mecanismes fundacionals tendents a fixar les bases d’una acció política, social i econòmica estable sobre aquest terri tori adscrit a tres províncies: l’Aquitània i la Narbonesa, a la vessant nord, i la Tarraconense a la sud.
Malgrat els forts contrastos geogràfics (entre, per exemple, les zones costaneres d’ambdós extrems de la serralada i les més centrals), de ter minants per explicar –en el marc general de la romanització– les es pe cificitats i les particularitats d’aquest territori, la ratlla pirinenca va exercir un paper vertebrador –més que no pas de separació– sobre les respectives comunitats.