Com sempre passa quan volem acostar-nos a qualsevol tema referent a una època determinada, en aquest cas -la dona al temps dels romans- tampoc no es pot generalitzar.

En primer lloc, no podem parlar de la societat romana com un bloc compacte. De entrada, no és una societat igualitària: un abisme separa les dues grans classes urbanes, els patricis i els pebleus. Per tant, no tenen gaire a veure les dones de l'alta societat amb les dones del poble.

Parlem, a més, d'un marge de temps que ocupa -en el cas de Tàrraco- des de la seva fundació en el 218 aC fins al segle VII dC, amb el que això implica de canvis i modificacions en els hàbits, els costums i els comportaments socials, que incideixen, com és d'imaginar, en l'estatus de la dona.

Encara que és cert que hi ha un abisme entre la dona, de l'inici del domini romà, lligada a un ambient domèstic limitat, i l'aristòcrata que, a l'Alt Imperi, fa d'amfitriona en un ambient luxós i sense limitacions materials, la concepció de la dona en el món romà és d'inferioritat respecte a l'home. Una inferioritat, seguint Aristòtil, basada en l'ordre "natural" de les coses.

Desde el seu naixement, la dona restava sota la tutel·la d'un home: el pare, el marit o, fins i tot, un oncle o un germà si era repudiada o es divorciava i tornava a la llar paterna i el pare havia mort. La dona lliure romana, però, tenia alguns drets: era igual a l'home davant l'herència i posseïa una dot, a la qual poques vegades renunciava. Les dones de bona família tenien certa llibertat de moviments: anaven als banquets amb els seus marits, es passejaven per la ciutat i anaven de compres, visitaven les amigues i, en alguns casos, varen exercir una important influència política, sempre, però, a través d'algun personatge masculí. Les dones romanes de l'elit -tant imperial com local-, encara que gaudeixin d'un pes públic important, estaran sempre allunyades dels llocs de decisió.

L'escola era una institució reconeguda i a ella anaven nens i nenes, fins als dotze anys. A partir d'aquesta edat, només els nens, si eren de bona família, continuaven estudiant, tot i que algunes noies tenien un preceptor que les ensenyava els clàssics. Als catorze anys, les noies eren considerades adultes i preparades per al matrimoni, el qual, normalment, era decidit pels pares.

L'única esfera de l'activitat pública en què les dones romanes podien participar era la religió. De la resta (la guerra, la política, les lleis, etc.), les dones restaven excloses. Els autors clàssics ens transmeten, amb alguna excepció, la imatge d'una dona dedicada a les virtuts domèstiques.

Les dones de la casa imperial, com els homes, varen ser objecte d'una sèrie d'honors, que les situaven per damunt de la resta de mortals. Van arribar, fins i tot, a la consideració de deesses o semideesses -com demostra el pedestal d'estàtua dedicat a la divina Faustina-, essent venerades dins del culte imperial, on l'emperador era l'element principal. De fet, el culte imperial, que intenta promoure les tradicions que subordinen les dones, va significar, per a aquestes, l'única oportunitat d'intervenir de forma legítima en la vida pública.

Aquestes imatges procedents de l'antiga Tàrraco ens mostren algunes d'aquestes dones -conegudes com Lívia o Faustina, desconegudes com la vella antoniniana de barroc pentinat, o immortals com deesses, muses i altres divinitats-, que ens acosten a un món divers, complex i de grans canvis, del qual no en tenim totes les respostes.