L'estret territori de Panamà ha estat l'escenari d'un antic desenvolupament sociocultural, els orígenes del qual es remunten uns onze mil anys enrere. Investigacions recents demostren que entre el 5000 i el 2500 aC ja es practicava una incipient activitat agrícola a la zona central d'aquest Istme, una activitat que es va intensificar pels volts de l'any 1000 aC i que va repercutir en la cultura material, que té el seu major exponent en la ceràmica, tot i que l'orfebreria i la producció lapidària no siguin en absolut desestimables. Els especialistes han acordat diferenciar tres grans regions: la Gran Chiriquí (zona oriental del país), la Gran Coclé (zona central) i la Gran Darién (zona occidental). La ceràmica de la Gran Chiriquí posà èmfasi, des de les seves primeres etapes, en afegir una capa d'engalba vermella a les vores i les bases de les peces, així com en decorar els cossos amb incisions. Més endavant, cap al 500 dC, hom aplicà elements i figures d'argila a les superfícies. A la zona Central es coneix des de molt aviat (750 aC) la manera de preparar un tint fosc d'origen mineral que es combina amb el vermell per a decorar les superfícies. A la Gran Darién predominen les tècniques de modelar i decorar amb gravats la superfície dels vasos. El desenvolupament d'aquestes tradicions culturals no suposa, és clar, uns límits geogràfics rígids ni unes característiques exclusives.

Els estudis recents sobre la ceràmica prehispànica a Panamà reiteren el caràcter estable de la tradició cultural Gran Coclé, així com els seus diversos estils. Als seus primers mil anys, aquesta tradició va quedar tipificada per la tricromia, per bé que en alguns estils de la zona també dominava la bicromia com per exemple en l'estil Cubitá, amb vasos simplement decorats en negre sobre fons vermell.

El període entre el 700 i el 1500 dC correspon a un moment de desenvolupament d'unitats sociopolítiques jerarquitzades o cacicats, els líders de les quals gaudien de privilegis que els portaven a acumular riqueses, tant durant la seva vida com a l'hora de la mort. Una prova d'això és la gran varietat d'objectes funeraris que s'han trobat dels estils Conte i Macaracas, uns estils que no es refereixen exclusivament a la ceràmica sinó que transcendeixen a l'orfebreria i a la glíptica. Pel que fa a la ceràmica, aquests estils es caracteritzen per la inclusió d'un quart color, el morat, el qual pot assolir unes tonalitats que van des del gris o celest fins al porpra. A més d'aquesta riquesa cromàtica, els estils Conte i Macaracas es distingeixen per la seva gran varietat de formes en els vasos, així com per un extens repertori de temes decoratius, que inclouen éssers humans, animals com sauris, serpents, crustacis i tortugues i ocells, generalment dibuixats de perfil, que fan al·lusió tant a la cosmogonia local com a la forània.