La intensificació de la producció agrícola del blat de moro va afavorir, des del 1000 aC, un canvi transcendental en la vida social, política i cultural, que va repercutir fins al segle XVI, època en què es va produir la conquesta i colonització europea.

L’accés restringit a determinats béns especials i el coneixement esotèric es reflectien en les diferents jerarquies socials, polítiques i religioses. Els cacicats complexos d’aquesta zona, densament poblada, eren agrupaments socials a mig camí entre les senzilles bandes igualitàries i els estats d’estructura política complexa. Podien ser constituïts per uns quants centenars de persones, que estaven organitzades al voltant d’una jerarquia centralitzada i de vegades hereditària. Les tradicions artesanals i el simbolisme religiós estaven molt desenvolupats, com a resultat de les necessitats de consolidació d’aquests papers.

Hi havia una cadena de comandament en l’ordre civil molt complexa, amb caps de rang inferior, cacics, un gran cacic i un cacic principalíssim. Aquesta organització va ser mal entesa pels conqueridors espanyols, que s’hi referien simplement com a "cacics". Així, un cap militar espanyol al segle XVII va demanar a un cacic principalíssim que convoqués tots els cacics que conegués dels territoris circumdants. En comptes del petit grup d’individus de l’elit que s’esperaven els espanyols, hi van acudir centenars de persones.

La guerra era intensa i primordial en aquestes societats de cacics. Però les successives guerres no van produir canvis sociopolítics que impliquessin més complexitat, com ara estats o imperis. Davant la derrota, les poblacions oprimides podien evitar satisfactòriament l’amenaça d’una dominació si emigraven a altres poblacions.