La favorable configuració geogràfica de les comarques meridionals, i el seu clima molt benigne, van afavorir que el procés de poblament humà s'hi iniciés en dates molt primerenques, ja a l'època prehistòrica. Són relativament nombrosos els jaciments que documenten les diferents etapes del Paleolític i de l'Epipaleolític. Durant el Neolític i l'Edat de Bronze, les respectives comunitats humanes (amb les activitats econòmiques característiques d'aquest període: agricultura i ramaderia) varen trobar als terrenys que actualment configuren les comarques del Camp de Tarragona l'escenari idoni.

Aquest procés d'assentament va finir amb la consolidació sobre el territori, de les diferents tribus que conformaren el mosaic sociopolític de les terres llevantines de la Península Ibèrica a l'època preromana, com a conseqüència directa del contacte d'aquells grups autòctons amb els diversos pobles colonitzadors de la Mediterrània (fenicis, grecs i púnics). El territori del Camp de Tarragona era ocupat per la tribu dels cessetans, essent un dels seus assentaments més importants (Kese) el que constituí, potser la seva capital i el precedent immediat, també, de la ciutat romana de Tàrraco, l'actual Tarragona.

L'any 218 aC, amb motiu de la II Guerra Púnica entre romans i cartaginesos, l'exèrcit romà a les ordres de Gneu Corneli Escipió desembarcà a Empúries, colònia grega aliada de Roma. Simultàniament es fundà Tàrraco, com a principal base d'hivernada dels exèrcits romans a Hispània, iniciant un llarg i complex procés d'incorporació de les terres peninsulars al nou ordre polític, cultural i econòmic de la romanitat, en el qual Tàrraco va jugar en tot moment un paper fonamental.

A la segona meitat del s. I aC se li va concedir l'estatut de colònia de dret romà, prenent la denominació de Colonia Iulia Urbs Triumphalis Tarraco. L'any 27 aC li va ser concedida la capitalitat de la província Tarraconense, dins de la nova organització provincial, propiciada per August. Aquest va residir a Tàrraco durant dos anys, seguint les operacions militars que portava a terme a la cornisa cantàbrica i dirigint la seva planificada transformació del món.

S'inicià aleshores l'aplicació d'un programa dirigit a dotar la colònia d'un alt nivell urbanístic i monumental, d'acord amb la importància i significació de la ciutat.

La vitalitat d'aquesta es mantingué amb plenitud fins a mitjan s. III dC. Com a conseqüència de la crisi general i amb les primeres onades d'invasors germànics, s'inicià un procés de progressiva recessió tant en l'ordre demogràfic com en l'urbanístic. Això significà la destrucció i l'abandó de gran part de la ciutat, tret de la part alta que esdevindrà el nucli principal de l'hàbitat.

Durant aquesta època la pèrdua de la capitalitat de Tàrraco, primer respecte a Tolosa , després respecte a Bàrcino (Barcelona) i finalment respecte a Toletum (Toledo, s. VI) suposarà un allunyament de la ciutat dels centres polítics decisius de l'època. Aquest allunyament no minvarà la seva importància urbana fonamentada en la seva condició de seu eclesiàstica metropolitana i en el manteniment de les instal·lacions portuàries fins a l'arribada dels musulmans a la ciutat el 713-714. Aquest fet senyala definitivament l'entrada de la ciutat en l'anomenada Edat Mitjana.