Les investigacions històriques actuals tendeixen a palesar que no hi ha un trencament absolut entre la mentalitat, els hàbits i -en conseqüència- els gustos artístics dels ciutadans romans dels primers quatre segles de la nostra Era, fossin cristians, pagans o creients de qualsevol altra religió.

En un primer moment, la transformació que el cristianisme aporta a l´art té un signe fonamentalment ideològic, sobre formes preexistents. Moltes vegades, fins i tot, amb l´únic canvi del contingut espiritual en imatges que posseeixen una antiquíssima tradició anterior.

Animals com el peix, l´anyell, el colom, el fènix, el gall, el cérvol o la serp; elements iconogràfics com la palma, la corona, l´àncora, el vaixell, el riu o la creu; personatges i fets de l´Antic Testament que contenen alguna al.lusió més o menys directa als del Nou.

Es repeteixen, representats en làpides, sarcòfags, mosaics i pintures, i creen un llenguatge gràfic d´una forta càrrega simbòlica.

Des de mitjan segle IV es produeix un canvi en els símbols. Enfront d´aquesta iconografia, que tradueix una anhel individual i col·lectiu de felicitat en el més enllà, apareixen les representacions de la comunitat religiosa, l´Església, com a camí de salvació. És el moment de l´Església triomfant, amb tot un seguit d´imatges que volen mostrar l´arrel divina de la institució.