Les necròpolis d´època tardoromana dels nuclis urbans de la costa mediterrània es caracteritzen per la gairebé total absència d´aixovars o dipòsits funeraris, en contraposició a les dels nord de Castella, on són nombrosos (armament, eines de ferro, guarniments de bronze, ceràmiques fines i comunes, vidres, etc.).

A més de les diferències ètniques de les poblacions d´aquestes dues zones, s´han de tenir en compte algunes dades legislatives. El Corpus iuris civilis (528 - 533 dC) de Justinià recull en el Digest i a les Institutiones un seguit de comentaris de juristes d´època imperial (Marcià i Ulpinià, entre d´altres) relatius a les restriccions sobre la presència d´ofrenes a les sepultures. Aquestes mesures pretenien impedir el freqüent saqueig dels enterraments a la recerca d´objectes de valor. Es prohibeix d´enterrar algú amb objectes de plata, pedres precioses i guarniments en general o, fins i tot, amb vestits luxosos. L´aplicació d´aquestes mesures mai no fou total ni exclusiva, però les ofrenes mortuòries ja no tingueren un paper tan destacable en els ritus funeraris de la societat urbana baiximperial.

A la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona, de més de dues mil sepultures, només dotze presentaven algun element d´aixovar. D´entre aquestes cal destacar la que porta el número 152: en un sarcòfag, reaprofitat, va aparèixer l´esquelet d´una nena d´uns cinc anys, amb fil d´or al voltant del coll i al llarg del cos, que devia de guarnir el vestit que portava, i també una nina articulada d´ivori, que és probablement la peça més emblemàtica d´aquesta Necròpolis.