L´evolució dels costums sepulcrals en l´època romana va sorgir d´un món complex en què les tradicions romanes i itàliques es van fusionar amb la diversitat de cultures i creences pròpies dels diferents pobles que van passar a formar part de l´Imperi.

La dualitat incineració-inhumació, present a la societat romana, i el procés que al llarg dels primers segles de l´Era va conduir al predomini total de la inhumació, característica del Baix Imperi, s´atribueix a la influència que progressivament van anar adquirint, a Roma, les diferents cultures inhumadores presents a l´Urbs, a través de les élites provincials que, a poc a poc, es van fer majoritàries als òrgans de govern i a l´administració imperial.

La diversitat de tipus d´enterraments és la primera característica de les necròpolis baiximperials. El primer factor diferenciador és purament econòmic. Es distingeix entre els sepulcres edificats i els enterraments soterranis, en els quals la senyalització es limitava a un petit túmul.

A les necròpolis urbanes que coneixem a la Península Ibèrica, són molt més freqüents els enterraments senyalats per monuments senzills que els grans mausoleus o edificis funeraris. A Tàrraco, de les més de dues mil tombes catalogades a la Necròpolis entre els s. III i IV dC, tot just un centenar es troben contingudes en la vintena d´edificis funeraris existents. La relació entre enterraments simples i tombes edificades condueix, doncs, al predomini aclaparador dels primers.

No es coneixen les causes que portaven a triar un tipus o altre de contenidor funerari. La hipòtesi d´una variació tipològica d´arrel cronològica ha de desestimar-se. La seqüència estratigràfica demostra que, si bé els enterraments amb taüt de fusta i els de fossa coberts amb tègules planes van ser els primers a utilitzar-se, coexisteixen després amb tots els altres tipus presents i se superposen entre si de manera aleatòria. Homes i dones, joves i adults, coexisteixen igualment en tots els tipus de tombes.