Els escriptors romans han deixat prou relats i descripcions com perquè sigui possible de reconstruir amb força exactitud el ritual romà relacionat amb la mort i de conèixer les seves cerimònies i la seva forta càrrega simbòlica.

Els romans creien que, després de mort, el difunt continuava vivint, per la qual cosa el culte que es donava als morts era una necessitat que es transmetia de pares a fills.

La presència en els ritus funeraris de cerimònies de purificació que incloïen banquets fúnebres posteriors a la mort -l´immediat silicernium o la cena novendialis, al novè dia de la mort-, juntament amb els àpats i les cerimònies en ocasió de les festes anuals de les Parentalia (13-21 de febrer) i les Lemuria (maig), justificaven la necessitat d´edificis sepulclars i motivaven l´agrupació dels menys afavorits en associacions funeràries que els garantitzessin els ritus socials que devien d'acompanyar la seva mort.

No es coneix fins a quin punt van continuar aquests costums en la societat tardoimperial, però resulta evident que els àpats van existir igualment en els cementiris cristians, com ho demostra la presència a la Necròpolis de Tarragona d´enterraments coberts en forma de mensae i triclinia, que fan referència a una mateixa idea: el banquet funeral.

Els rituals són, també, molt semblants. Destaca el comiat dels germans en el moment d´entrar en agonia, l´intercanvi de l´òscul de la pau, el rentatge i abillament del difunt, la processó fins a les portes de l´església amb les lamentacions, les pregàries, el trasllat del cos fins a la sepultura i la inhumació, amb la innovació d´introduir símbols cristians en sepulcres i làpides.