Les obres exposades actualment als museus ens donen una visió molt parcial del que era plàstica romana. Es conserven principalment estàtues de marbre i de pedra. Existien també, però, escultures de fusta, guix, terracota, bronze, or plat i ivori. A les escultures generalment es pintaven els cabells, la barba, els llavis, les celles, les pestanyes, l'iris dels ulls i també la vestimenta.

El desenvolupament de la plàstica estava subjecte a modes i canvis segons es donés preferència a un neoclassicisme procedent de Grècia o a un verisme cru i popular més arrelat al món romà. La plàstica romana va tenir la seva expressió més característica en dos camps: el relleu històric i el retrat.

Llevat d'algunes excepcions, la majoria de les escultures romanes de divinitats i herois són transsumptes de prototipus grecs. Existeixen còpies o variants d'originals de quasi totes les èpoques de l'art grec, de de l'arcaica tardana fins a l'hel·lenisme. Però, i encara que es tingui en compte la citada dependència formal respecte de l'escultura grega, pot afirmar-se que la plàstica romana constitueix una aportació original i que reflecteix una situació històrica, política, social i econòmica específica.