Des del seu inici, la humanitat ha evidenciat una constant i profunda preocupació entorn de tot allò relacionat amb la fecunditat. Mites i ritus al voltant d'aquest tema es van originar en les més llunyanes èpoques de la prehistòria, per anar desenvolupant-se de manera més complexa en cada moment històric, tant en el marc ideològic com en l'aspecte formal: des de les concepcions més primàries, íntimament i estrictament lligades a les forces de la natura, s'arribarà a unes visions perfectament imbricades en la cosmogonia i la teogonia, tal com s'evidencia en les distintes cultures circummediterrànies, orientals i -també- les més genuïnament representatives del classicisme europeu (Grècia i Roma). Sempre, però, amb uns clars referents a les més llunyanes arrels de la prehistòria (la Deessa Mare), eix i suport de tot el procés evolutiu posterio.

Canvien els noms, s'especialitzen les atribucions (conseqüència lògica del procés de creixement d'un arbre genealògic mai no espurgat) i fins i tot es banalitzen els temes i les representacions. Tot allò diví i tot allò humà perd definició i es fon en una quasi èpica amalgama iconogràfica d'invocació religiosa i d'exaltació dels sentits. La Mediterrània esdevé l'element generador i aglutinador de tot un procés que donarà com a resultat la formació d'unes cultures que -malgrat la seva diversitat- presenten importants coincidències. Fet no gens sorprenent si tenim en compte el mateix essencial tronc comú que les sustenta.

A partir d'aquests moments, l'arqueologia reflecteix amb gran claredat el desenvolupament de complexes mitologies, ritus i creences entorn de la fertilitat, amb una riquesa mai no assolida fins aleshores. Assistim a la sublimació dels mites que no abandonen, però, les seves íntimes connexions amb les forces més profundes de la natura, ans reforçant-les amb la seva integració en la mitologia oficialitzada: terra, aigua, foc, boscos, etc.