En el món romà, el vidre tenia -al començament- un lloc de prestigi en raó de la lentitud i del cost de la seva producció, que el feien una peça d'artesania de luxe. A partir de la segona meitat del segle I aC, el descobriment de la tècnica del bufament revolucionarà aquesta artesania. Aquest procediment tan senzill, ja sigui bufant lliurament o fent servir un motlle, va permetre la producció d'envasos i objectes amb més rapidesa i obtenir una varietat més àmplia de formes i mesures que amb qualsevol altre material. El vidre va passar a competir amb les altres produccions, de ceràmica o de metall, que fins aleshores havien estat les més corrents, per a l'elaboració dels elements d'ús domèstic.

Desenvolupada en un primer moment en tallers situats a la Mediterrània oriental (principalment a Síria), la tècnica del bufament es va difondre ràpidament per l'Occident, a prop dels nuclis urbans més importants i al costat dels rius amb sorres de qualitat apropiada. Es va elaborar una gran quantitat de formes i es van utilitzar totes les tècniques complementàries conegudes (motius aplicats, escenes gravades o impreses i decoracions diverses). També van ser fabricades peces llises per a l'ús domèstic, petits contenidors per a medicines i ungüents, estris de tocador i fins i tot urnes cineràries. Les peces més complexes i costoses solien ser productes per a l'exportació. Per les grans quantitats d'escòries, nòduls i sobrants de fregitel·les aparegudes en els possibles assentaments de forns, i també per les troballes de peces de producció local (entre altes llocs, a Tarragona), podem pensar que a la costa catalana hi va haver petits grups d'artesans que poduïen peces de vidre, segurament dels tipus més comuns.

Després del segle IV dC el gust pel vidre va decaure alhora que minvava la seva producció, la qual es limità a senzilles peces bufades d'ús quotidià.