Els jocs i diversions de què gaudien els romans es poden dividir en dos gran grups: els privats (aquells amb els quals es distreien els infants, els joves i els adults) i els públics (que proporcionaven l'Estat o els magistrats als ciutadans).

Molts dels jocs privats romans tenen una gran similitud amb els nostres. Els nens jugaven a fet a amagar, a parells i senars, a la gallina cega o a la rutlla (guiant el cèrcol amb l'ajut de pals). Tenien baldufes, jugaven a les tabes i feien construccions. Les nenes jugaven amb nines de fang cuit, de fusta, d'os o d'ivori, algunes de les quals eren articulades (com la que va aparèixer a la tomba d'una nena en la Necròpolis Paleocristiana de Tarragona), i amb petits vasos i atuells de ceràmica (fireta).

La gimnàstica era part de l'educació dels joves i cercava el desenvolupament equilibrat del cos i de l'esperit (curses, salts, llançaments del disc o de la javelina, etc.). Jugaven a la pilota (feta amb un farcit de pèls o plomes embolcallat amb llana o pells cosides) i a molts altres jocs de participació. La música, molt relacionada amb la religió, també formava part de les seves distraccions.

Els adults s'entretenien amb alguns d'aquests jocs (tabes, daus, etc) i amb d'altres en els quals apostaven -de vegades- una important quantitat de diners. Jugaven al marro (amb el quadrat dibuixat al terra o gravat en una llosa o graó) i als soldats o latrunculi (joc que era una mena de combat simulat, similar als escacs). Però sobretot estimaven els ludi, dies en els quals es realitzaven els jocs i espectacles públics. De setanta-set dies de ludi oficials que hi havia al final de la República es va passar a cent setanta-set dies en el segle IV dC. Els més nombrosos eren els dedicats als espectacles teatrals, seguits dels desenvolupats al circ (curses de carros tirats per cavalls) i dels realitzats a l'amfiteatre (lluites de gladiadors, caceres simulades, lluites entre homes i feres, etc).

Relacionats en un principi amb les festes religioses, van anar creixent en nombre i esdevingueren un potent vehicle de consens popular a la política imperial, fenomen que es pot resumir en el conegut aforisme de Juvenal: panem et circenses ("pa i espectacles"), el qual fa referència a la intenció de tenir satisfet el poble amb la distribució gratuïta de blat i amb l'organització de jocs públics, per tal d'evitar una possible revolta.

Mitjançant les escenes representades en relleus escultòrics, pintures i mosaics, i també en llànties, ceràmiques i altres elements decorats, així com per la literatura de l'època, coneixem molts dels aspectes de les diversions i dels espectacles dels romans.