Amb la romanització Catalunya va entrar de ple a la societat urbana. Les ciutats romanes de Cataluna eren petites, si exceptuem el cas de Tàrraco, que des d'època d'August fou la capital d'una gran part de la Península Ibèrica i el lloc de residència de ciutadans amb importants càrrecs provincials, tant polítics com militars.

Arquitectònicament tenia un marcat caire monumental, i disposava de tres grans edificis públics per a espectacles: teatre, amfiteatre i circ.

A la part alta, envoltat per la muralla, hi havia un gran recinte especialment dedicat al culte imperial i un Fòrum provincial.

Sabem que el collegium fabrum, associació de treballadors de la construcció, actuava a Tàrraco ja al començament del s.II dC.

Durant l'Alt Imperi es produí una considerable activitat constructiva a la capital de la Tarraconense.

Els materials emprats van ser, bàsicament, el formigó i la pedra, procedent de pedreres locals (Tarragona, el Mèdol, Calafell, Tortosa, etc.), molts marbres emprats per als elements decoratius foren importats d'Itàlia.

Les vivendes ocupaven l'àrea de la part baixa, fins al port. L'eixample de la ciutat, al segle passat, produí la superposició de les construccions modernes a les romanes, i va provocar la desaparició de bona part de l'arquitectura domèstica.